Doncs si, a Tavernes podem estar orgullosos de tindre un bon escriptor, gran des de la més absoluta normalitat i naturalitat. Sico Fons, com éll mateix diu, el millor escriptor del carrer Sant Josep de Tavernes de la Valldigna. Pensem que d'alguns carrers més, i d'algunes ciutats, també... Al face, hem pogut gaudir d'esta reflexió al voltant d'una de les seues obres, Genocidi (In)visible, escrits des de la Valldigna. Per reflexionar. Adjuntem el text de Sico Fons:
GENOCIDIS CULTURALS
Qui haja estat mai a França i senta certes inquietuds lingüístiques i
culturals, hi haurà comprovat com el fet diguem-ne diferencial de
certes regions ha assolit, amb el pas del temps, un caire molt sovint
anecdòtic i folklòric. Això hom pot percebre fàcilment observant la poca
vitalitat que han acabat tenint llengües minoritàries com la catalana
al Rosselló (tot i que cal dir que
sovint ens hi sorprén un cert reviscolament no sabem si temporal), el
basc a Iparralde, l’alemany a Alsàcia, el bretó a Bretanya, el cors a
Còrsega i, sobretot, l’occità al Llenguadoc, Provença i Gascunya. Ací,
prop de Tolosa, es pot sentir comentar –no sense un cert desassossec–
que l’occità o llengua d’Oc és un parlar de vells sense prestigi ni
utilitat. Conclusió: l’Estat francés, model i exemple des de fa molt de
temps de país centralitzat i uniformador, ha assolit allò que sembla
estar en l’essència i objectius de qualsevol estat modern, a saber,
uniformar un territori i destruir qualsevol fet diferenciador de les
diverses regions com ara la llengua, la cultura, les lleis i, fins i
tot, la religió o la raça. En definitiva, probablement del que es tracta
és d’anorrear qualsevol pensament no dictat per les directrius
estatals. La diferència sempre és perillosa i dificulta la
governabilitat d’una nació.
França, com ja hem dit, ha estat
sempre, com a bon Estat jacobí que és, un mestre en tot açò, i de fet es
podria considerar com l’Estat precursor i modèlic del centralisme.
Espanya, des de fa temps –sobretot des del regnat d’Isabel II i els seus
liberals– ha intentat imitar el seu veí septentrional, però sortosament
per a molts, els dirigents espanyols han palesat sempre una negligència
i una ineficàcia que, paradoxalment han salvat moltes llengües i
cultures minoritàries. Els francesos, però, sí que saben fer les coses
bé –o millor– i a l’hora d’uniformar (o si sou poc amics dels
eufemismes, de practicar el genocidi cultural) no hi han deixat ni una
pedra sana. Si observem atentament la història de l’anomenada Catalunya
francesa o Catalunya Nord (annexionada a França des del segle XVII), ens
farem una idea ràpida i ben versemblant de la política que s’hi ha
seguit per mètode des de sempre. Primer que res es tracta de fer creure
als habitants de la regió que es vol englotir o eliminar que la seua
cultura és rural, anacrònica i pròpia de gent analfabeta i el seu idioma
un patués dialectal sense literatura ni prestigi, mentre que la del
poble dominador és una llengua culta i digna d’una nació civilitzada,
poderosa i admirada per tot el món. Abandoneu les vostres obsoletes
arrels, és el missatge subliminal que se’n desprén, abraceu la nostra
causa i formareu part també d’aquest club de privilegiats. Vosaltres sou
quatre gats mal comptats i nosaltres, en canvi, un imperi. Els
francesos han practicat aquesta política genocida d’una forma tan hàbil i
subtil, que avui en dia es pot dir que no queda ni un habitant de
l’antiga Gàl•lia que parle habitualment la llengua dels seus
avantpassats (occità, bretó, alemany, català, etc.) o que no conega el
francés, propi i original del nord de França. En el cas del Rosselló, hi
trobarem tantes senyeres catalanes o adhesius de burrets com vulgueu,
però a l’hora de la veritat, el fet català és una mostra curiosa i
folklòrica d’una petita regió fins a cert punt simpàtica i acollidora
del sud de França. En definitiva, allò és tan irrenunciablement francés
com ho puga ser Normandia, l’Orleanès o Borgonya. I potser tan
políticament nacionalista com la “Feria de Abril” de Sevilla a Espanya
–des d’un punt de vista andalusista, volem dir..
Espanya, com ja
s’ha dit, ha intentat seguir aquesta política de centralització massiva.
Folkloritzar les velles característiques identitàries de vells regnes
medievals i castellanitzar (com els francesos han afrancesat) les seues
institucions, cultures i llengües. En el cas català, tenim un altre tret
que l’estat espanyol ha practicat amb especial virulència. Coneixent
aquella vella màxima de “divideix el teu enemic i el venceràs”, s’hi ha
parat un gran esment en potenciar les diferències internes dels antics
territoris de la Corona d’Aragó –no debades, el territori per extensió i
economia més poderós, i per tant més inquietant, dins d’Espanya. Es
tractava –es tracta!– de fer creure que ni catalans ni valencians ni
balears tenen res en comú –ni història ni literatura ni llengua– i que
més aviat són enemics naturals. Una vegada aconseguit açò, l’amenaça
d’una hipotètica nació dins de les fronteres espanyoles quedarà
definitivament neutralitzada o eliminada. Us imagineu com de perillós
seria per a Madrid el sorgiment d’una veritable consciència d’unitat
nacional als territoris de parla catalana?
Això no obstant, fins
ara ens ha salvat d’una total extinció –als catalanoparlant, volem dir–
la tradicional ineptitud de les autoritats espanyoles, però tot
observant el panorama actual i els enemics exteriors i interiors que ens
surten amb tanta freqüència, hem de reconèixer que la nostra situació
és ben preocupant i fins i tot alarmant. Com diria la nostrada Maria del
Mar Bonet: “Què volen aquesta gent, que truquen de matinada”. Sabem
massa bé què volen; esperem, però, que ens conscienciem d’una vegada del
que som i volem ser, i que l’estat espanyol no seguesca agafant com a
model la política centralista dels francesos. Clar que encara seria
pitjor que agafara exemple dels turcs, els russos o els nord-americans.
Eixos sí que són vertaders mestres en això de posar en pràctica
exterminis massius de nacions senceres. Toquem ferro, doncs.
Sico Fons
